Part I

Després de més de dues setmanes, comenco a escriure sobre el viatget. La idea és fer una espècie de dietari, de blog o no sé com dir-li, sense masses pretensions, perquè hi hagi constància de les meves peripècies peterpanesques i qui vulgui, pugui llegir-les. Haig de dir, que estant aquí, em costa posar-me davant d’un ordinador, que internet és car i que de moment no crec que proliferin els meus escrits. Però qui sap, potser m’animo a escriure. O potser no. Ah, i sovint no puc escriure amb accents ni amb la c trencada, així que demano que sigueu indulgents amb l’ortografia. I amb la resta també.

27 de gener

Després d’unes setmanes molt especials i inoblidables, per molts motius, els meus pares i el meu germanet van acompanyar-me a l’aeroport. Comiat sentit i emotiu. Quasi lacrimogen. La veritat és que els meus progenitors des del principi van veure amb mals ulls el meu projecte d’any sabàtic i no han tingut problemes en no dissimular-ho. En part per això, el comiat no em va resultar senzill i em va deixar una mica tocat. Un cop a l’avió, bajón. Després de l’estrès d’haver preparat les coses, mil sopars, veure a tothom abans de marxar, de tantes sensacions en els últims dies, em vaig trobar assegut, sol, amb una eternitat davant meu per omplir.

-Collons, que farà l’Andreuet tot aquest temps? Glups.

The plan is no plan. Sona collonut. Com a eslogan és perfecte. Poderosíssim. 7 mesos a l’altre punta del planeta, estiuet, sense obligacions aparents, aventures, etc. Però haig de reconèixer que els primers moments de solitud després de tanta companyia van ser un xoc. En aquell instant la idea d’haver d’omplir 200 dissabtes no em va resultar tan suggerent com es pot pensar. Ans el contrari, fins i tot diria que em vaig fer una mica de caqueta.

El vol va arribar amb una hora de retard Heathrow. Vaig haver de córrer com un desesperat per l’aeroport (amb lo “petit” que és!). Per poc no perdo l’avió de Qantas. Vol llarguíssim, interminable. Per sort, cada seient tenia una mini pantalla amb comandament a distància i vaig poder triar entre 50 pelis, música a la carta, jocs de videoconsola, etc. Vaig mirar pelis. La que vaig veure sobrevolant Irkusk i Ulan Bator, boníssima. Humor anglès. Quasi em foten fora de l’avió per despertar mig passatge amb les meves “carcajadas”. Escala a Hong Kong. I més de trenta hores més tard de la meva última micció a Barcelona, vaig miccionar, ara sí, a Melbourne. Recoi, que està lluny Austràlia!

29 de gener

Collons, quina calor!!! Anava caminant pel carrer i havia de mig tancar els ulls perquè se’m escaldaven cada cop que s’aixecava una miqueta d’aire. Tenia la sensació de que algú em posava un assecador de cabell a mig centímetre de distància. Mai, en la vida, havia patit una calor semblant. Pensava que el jet lag m’havia trastocat fins que em van dir que era la setmana més calorosa de la història de Melbourne (bé, des de que es mesuren les dades) , que era molt excepcional i que, la brutal onada de calor, aviat passaria.
Vaig flipar perquè en els tramvies que vaig agafar no hi havia aire acondicionat i tothom s’estava ofegant. No era el que m’esperava trobar en un país com Austràlia. Tampoc que el backpacker on em va enviar en Pau Piuet (The Legend, d’ara en endavant) no tingués aire acondicionat. Mareta meva, quin lloc! Sobrepoblat, brut, pudent. Feia tanta calor que la gent quedava a la nevera per fer unes birres. I quan dic a la nevera vull dir literalment a la nevera. Una habitació refrigerada que vaig deduir que estava sempre 20 graus per sota de la temperatura ambient. Per tant, com que estàvem a 45 graus, era l’únic indret de l’alberg on s’estava una miqueta bé. Descomptant, això sí, el tuf irrespirable que hi feia.
Vaig passar-hi quatre nits. Intentar dormir-hi també va ser tota una experiència. Quatre paios, en una habitació minúscula i amb aquella calorada (era una sauna). Tenia bastant bon rollete amb tots tres, un brit i dos kiwis. A la quarta nit, un d’ells va marxar i sota meu hi dormia un desconegut. A mitja nit em va despertar una curiosa sensació de lleugers sotracs. Com si estigués en un bressol i algú el mogués. Collons, no m’ho podia creure. Vaig fer-li notar la meva presència (i disgust amb la situació) perquè desistís de les seves intencions i així poder seguir dormint. Però el cabronàs de l’onanista de piles Duracel va seguir a “lo suyo”. Enough. En aquell moment vaig decidir que havia de canviar de lloc.

30 de gener

Iniciar un viatge sol té mil coses bones. Però també en té de dolentes. Aquell matí, mentre esmorzava mirava les jovenívoles criatures que em rodajaven. Com reien i parlaven en un idioma que no és el meu. Em van venir al cap unes paraules que ma mare va obsequiar-me fa uns mesos i que tantes vegades han sigut parafrasejades. Shit, quanta saviesa! Els moments de desubicació, es poden tolerar però, “casun” l’olla, a vegades són una cabronada! Però vaja, estic convençut que al final del viatge podré dir com deia The Voice:

"And now, the end is near;
And so I face the final curtain.
My friend, I’ll say it clear,
I’ll state my case, of which I’m certain.

I’ve lived a life that’s full.
I’ve traveled each and every highway;
And more, much more than this,
I did it my way.

Regrets, I’ve had a few;
But then again, too few to mention.
I did what I had to do
And saw it through without exemption.

I planned each charted course;
Each careful step along the byway,
But more, much more than this,
I did it my way."